Crisi de refugiats

10/12/2015

En el marc del cicle “Què passa al món?”, organitzat pel CIDOB (Barcelona Center For Internacional Affairs), Ignasi Calbó i Miguel Pajares van reflexionar sobre l’acolliment dels refugiats i la seva integració i van intentar donar resposta al procés complex al que s’enfronten tant el tercer sector com les administracions locals.

Durant l’estiu de 2015, molts països han descobert el que era una tragèdia global: la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Per contextualitzar la situació, Eckart Woertz, investigador sènior del CIDOB, apunta que “hi ha quatre milions de refugiats sirians als països veïns i 7,6 milions de desplaçats interns dins del país. Això representa la meitat de la població total i una cinquena part de la població mundial de refugiats”. En el debat moderat per Elena Sánchez-Montijano, investigadora sènior del CIDOB, s’han abordat les polítiques d’acolliment, s’han descrit les accions que realitzen les administracions públiques i entitats compartint les dramàtiques situacions amb les quals s´estan trobant i han assenyalat els mecanismes que s’estan engegant.

Per la seva banda, Ignasi Calbó, coordinador de l’àrea de refugiats de l’Ajuntament de Barcelona, assenyala que Barcelona és una ciutat que des de fa temps acull refugiats i que la política que segueixen és mantenir les estructures que es disposen i reforçar-les per poder respondre a les noves peticions. En aquesta mateixa línia introductòria, Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, apunta que ara es parla de refugiats i això és un pas endavant perquè fins al moment se’ls definien com a immigrants o immigrants il·legals. En el 2014 el 80% de totes les persones que havien creuat el mediterrani procedien de països en guerra segons dades del propi Frontex, l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió. “I si procedeixes d’un país en guerra, ets un refugiat no un immigrant”, sentencia Pajares. I afegeix que “el refugiat és aquella persona que es troba fora del seu país fugint d’una persecució o d’un país en guerra. És important anomenar refugiats a les persones que ho són perquè tenen dret a sol·licitar asil als països signataris de la Convenció de Ginebra”. El coordinador denuncia que els països europeus estan vulnerant el dret d’asil a l’impedir que les persones arribin per vies segures. Els refugiats que arriben al nostre país són persones que fugen de guerres però també de persecucions, comenta.

Ignasi Calbó afirma que a Barcelona fins aquest octubre han arribat el doble de refugiats que l’any passat i que procedeixen d’Ucraïna, Síria, Pakistan, Hondures, Veneçuela i Rwanda. Pajares explica que a Catalunya existeixen tres entitats que realitzen acolliment i atenció legal al refugiat, i l’acolliment es fa d’acord amb la legislació estatal d’asil que atorga uns drets als sol·licitants d’asil i això es gestiona sobre la base d’unes subvencions per part de l’Estat. A Catalunya només es disposa de 28 places entre les tres entitats d’acolliment. No obstant això, l’Estat davant el compromís amb la Unió Europea ha ampliat per cinc les places però ja estan ocupades per sol·licitants d’asil. A més dels refugiats que portarà el Govern estan tots els altres que tenen els mateixos drets, insisteix.

Davant la resposta de les administracions públiques davant aquesta situació, Ignasi Calbó recorda que les grans xifres es manegen des d’Europa, la competència és estatal i la gestió és de les entitats, les quals tenen una sèrie de recursos que qualifica d’insuficients, d’uns 30 euros al dia per refugiat entre sis i nou mesos segons la seva condició. Una vegada acaba el termini, els refugiats passen d’estar protegits per l’Estat a dependre de les ajudes socials com un immigrant més. La Generalitat té competències limitades i els Ajuntaments intenten recolzar a les entitats que estan treballant amb els refugiats i amb les persones vulnerables que estan a la ciutat. Miguel Pajares comenta que en el cas dels reubicats és l’estat qui busca plaça. L’Estat té la potestat de les places disponibles i a mesura que atorga les sol·licituds d’asil, va assignant places. Per 800 sol·licituds d’asil hi havia 28 places a Catalunya. “Amb aquest increment de refugiats les aportacions han millorat però són insuficients”, afirma.

Així mateix al debat s’ha abordat la reacció de la societat i els experts coincideixen que s’han vist “col·lapsats” per l’augment de voluntariat davant una resposta massiva del teixit social que respon a una necessitat de poder ajudar als refugiats. No obstant això, Calbó indica que existeix una “solidaritat selectiva generada pels mitjans de comunicació i critica que el refugi a ningú li importava fins que van aparèixer aquestes imatges”. Pajares apunta que “davant aquesta solidaritat ciutadana que ha sorgit existeix el repte de saber-la gestionar perquè aquests pics de solidaritat igual que pugen baixen, és una realitat que sabem que és així”.

Sílvia Porta Simó